Història

El 23 de juliol de 1930 es va fundar el Girona FC, que venia a cobrir el buit que havia deixat la Unión Deportiva Gerona , entitat que havia nascut a inicis dels anys vint i que va desaparèixer per problemes econòmics, amb un deute d'unes 200.000 pessetes (una autèntica fortuna per a aquells temps). En el cafè Norat de la Rambla es va coure la creació del Girona FC, que va veure la llum gràcies a entusiastes com Albert de Quintana i de León, Andreu de Benito, Manuel de Chopitea, Lluís Ribas, Josep Maria Pla Dalmau, Francesc Figueras, Joaquim Medrano, Antoni Güell, Rafael Portas, Amadeu Oliva, el doctor Roca Pinet i els senyors Coll i Poch. En poques setmanes es va aconseguir que a Girona hi hagués una autèntica febre pel futbol. L'1 d'agost, l'Ajuntament autoritzava al club a fer ús en els seus distintius de l'escut de la ciutat. La directiva va amb la federació catalana la inclusió del nou equip dins la projectada ampliació de la 2a categoria preferent, però les gestions no van tenir èxit i l'equip va haver de començar a jugar en la 2a categoria ordinària. El primer partit oficial de l'equip va ser al camp de la Colònia Artigas (1-1, amb gol de Clara). La històrica primera alineació la van formar: Florenza, Teixidor, Farró, Flavià, Comas, Corradi, Ferrer, Escuder, Clara, Tarradellas i Torrellas. L'equip, que va assolir l'ascens en el seu primer any de vida, estava entrenat per Josep Viñas, que, alhora, era el president del col·legi d'àrbitres amateurs de Girona. Al febrer, l'Ajuntament va decidir atorgar una subvenció anual al club de 2.000 pessetes amb la condició que el Girona renunciés a una altra subvenció per Fires, que cedís la instal·lació de Vista Alegre per a qualsevol celebració d'interès municipal i la concessió d'entrada gratuïta a 100 alumnes de les escoles nacionals de la ciutat.

Esportivament, els primers anys del Girona van ser prolífics, però si cal destacar una temporada per damunt de totes, aquesta és la 1935-36. Abans que comencés, el club va tancar el traspàs al FC Barcelona dels jugadors Iborra i Balmanya. El Girona va rebre a canvi 15.000 pessetes, la cessió de dos jugadors i el compromís del club blaugrana d'un partit amistós el dia de Tots Sants. Tot i quedar teòricament debilitats, els gironins van fer una excepcional temporada a 2a divisió (campions, per davant de l'Arenas i el Baracaldo), i això els va valer disputar la fase de promoció a 1a divisió juntament amb el Celta, el Saragossa, el mateix Arenas, el Murcia i el Jerez. El Girona, penúltim, es va quedar sense ascens. L'equip tipus d'aquesta històrica temporada el van formar: Francàs, Farró, Torredeflot, Campa, Castillo, Madern, Lluch, Trujillo, Burillo, Ramon i Ferrer. Aquest mateix any, el Girona va jugar la copa d'Espanya i va caure eliminat pel Real Betis per un global de 5-3 (1- 2 a Vista Alegre i 3- 2 a Sevilla).

En Domènec Balmanya va passar de jugar amb el Girona a fer-ho amb el primer equip del FC Barcelona. La seva indubtable qualitat li va permetre aquesta meteòrica ascensió, només estroncada per la guerra, que sense cap mena de discussió li va tallar la progressió cap a la internacionalitat. Balmanya va ser titular amb el FC Barcelona, integrant de l'expedició blaugrana que el 1937 va fer una gira per Mèxic i els Estats Units, jugador de la selecció catalana i del Sète, de la 1a divisió francesa, equip al qual va conduir al títol de campió de França. Balmanya va formar part fins i tot d'una mena de selecció europea –en la qual també hi havia Ricardo Zamora- que es va enfrontar a França en un amistós. Després de la guerra (i previ passi pel Doble Set) va tornar al Barça, va jugar a primera amb el Nàstic i es va retirar al Sant Andreu com a entrenador i jugador. Com a tècnic, el primer equip de Balmanya va ser el Girona. Després va entrenar el Saragossa, l'Oviedo, el Barcelona (també va ser-ne el director tècnic), el Sète, el València, l'Espanyol, el Betis, el Màlaga, l'Atlético de Madrid i el Cadis. El 1966 la Federació Espanyola el va nomenar seleccionador nacional.

Entre els anys 1936 i 1939, de futbol n'hi va haver poc, i segurament va estroncar tota l'embranzida que hi havia al club i a la ciutat per situar el Girona a primera divisió. La guerra civil va reduir l'activitat a un parell de lligues catalanes, una lliga mediterrània (equips valencians i catalans) i un munt de partits de caràcter amistós i amb determinades finalitats: a benefici de les víctimes del feixisme, a profit de les milícies antifeixistes, partits pro Hospitals de Sang... Els estralls de la guerra també van arribar a afectar de ple Vista Alegre, on van arribar a caure dues bombes a dins el recinte. El futbol va tornar a la normalitat la temporada 1939-40, amb l'equip jugant ja la lliga de 1a categoria catalana i la 2a divisió nacional. L'equip es va consolidar a 2a nacional, però en l'etapa post guerra es van canviar els objectius: l'ascens es veia com un somni llunyà i l'objectiu prioritari passava a ser el de lluitar per la permanència. L' equip va baixar a 3a divisió la temporada 1942-43, va recuperar la 2a divisió la 1947-48 i va anar alternant les dues categories de la següent manera: 1948-51 (segona divisió), 1951-56 (tercera divisió), 1956-59 (segona), 1959-77 (tercera), 1977-80 (segona B) i 1980-82 (tercera).

Dins la galeria de jugadors que han marcat una època en el Girona FC, a part de Mingu Balmanya, no es poden passar per alt tres noms propis.

Va defensar els colors del Girona FC des de l'any de la seva fundació, el 1930, fins al 1946, gairebé sempre com a titular indiscutible (va superar els 600 partits amb la samarreta blanc-i-vermella). Hi va arribar als 17 anys, provinent dels juvenils de la Unión Deportiva Gerona. Esportista íntegre i un mirall per als aficionats gironins. Aquest defensa, que va tenir l'ocasió de fitxar per l'Espanyol en la temporada 1935-36, se li va tributar a les portes de la retirada un dels homenatges més impressionants que es recorden en la història del Girona FC, amb la presència, a Vista Alegre, de la flor i nata del futbol català. Després de desvincular-se del Girona, Farró encara va jugar unes temporades al Palafrugell, l'Olot i el Bisbalenc.

El saltenc va ser precisament un alumne avantatjat de Fèlix Farró. Junts van formar una línia defensiva d'altíssima qualitat. Al Girona va durar dues temporades (1939-40 i 1940-41), perquè el Barça va trucar a la seva porta. Curta no solament es va fer amb un lloc en l'equip titular del FC Barcelona, sinó que li va arribar la internacionalitat. Va jugar tres partits amb Espanya, contra Portugal, Irlanda i Suïssa. Es va retirar a Can Barça, però va continuar vestint-se de curt durant un grapat d'anys amb els veterans del FC Barcelona. Isidre Sala L'únic futbolista internacional olímpic que han donat les comarques gironines. Exjugador del Figueres i del Banyoles, Isidre Sala (Vilamalla, 29 de setembre de 1940) va arribar al Girona la temporada 1963-64 i hi va romandre fins a la campanya 1975-76. Defensa central elegant i d'envergadura, les seves qualitats no devien passar ni molt menys per alt quan el 1968 li va arribar l'oportunitat de formar part de l'equip olímpic espanyol a les Olimpíades que es van fer a Mèxic. Sala va ser objecte d'un multitudinari homenatge el 26 d'agost de 1976, durant el qual la Federació Catalana de Futbol li va atorgar la Medalla d'Argent al Mèrit Esportiu.

El dia 14 d'agost del 1970 es va inaugurar l'estadi de Montilivi, la nova perla de la ciutat. Era el segon camp què disposava el Girona, després que Vista Alegre hagués fet servei durant gairebé 50 anys. A començaments de la temporada 1967-68 la directiva va projectar la construcció d'un nou camp que, a més d'oferir quatre vegades més espai que l'estadi de Vista Alegre, seria patrimoni del club. El somni es va fer realitat i a l'estiu del 1970 el club va poder oferir als aficionats tres jornades consecutives de futbol d'elit: el 14 d'agost, partit inaugural entre el Girona i el FC Barcelona (150 pessetes la general i 300 la tribuna) i el 15 i 16, la primera edició del trofeu Costa Brava –el pressupost del torneig, 3,5 milions de pessetes– amb aquestes semifinals: Borussia Neurnkirchen (Alemanya)-València i Espanyol-San Lorenzo de Almagro (Argentina).

El Girona-Barça va congregar 25.000 espectadors a Montilivi (ple absolut). Va guanyar el Barça 3-1. L'equip que van presentar els blaugranes va ser el següent: Reina, Rifé, Eladio, Gallego, Torres, Fusté, Reixach, Dueñas, Bustillo, Zabalza i Marcial. Vivolas va marcar el primer gol del Girona a Montilivi.

Catorze anys després de la inauguració, el Girona FC va perdre patrimoni amb la municipalització de Montilivi, una solució d'emergència aprovada durant una assemblea tumultuosa. Els deutes sacsejaven l'entitat i es corria un seriós risc que al club es produís un buit de poder. Jordi Geli deixaria la presidència i Joan Mis el succeiria.

El Girona FC, fundat el 25 de juliol de 1930, no va celebrar les noces de plata, però sí que la directiva va posar-hi tot de la seva part per programar un 50è aniversari digne de ser recordat durant molt de temps. El 9 d'agost del 1980, la Real Sociedad dels Arkonada, Zamora, López Ufarte, Satrústegui... va disputar –i guanyar (1-2)- l'11a edició del Trofeu Costa Brava (1,5 milions de pessetes de recaptació, quan la Real en cobrava 2). La visita per segon any consecutiu del Real Madrid, el 13 d'agost, en la 4a edició del Trofeu Immortal va servir per compensar el dèficit que havia deixat la visita de l'equip basc (5 milions de recaptació i el Madrid en percep 4,5). La rúbrica a les noces d'or del Girona FC la va posar la visita del FC Barcelona (victòria del Barça per 1-2 i guanys 1,5 milions per al club gironí). Amb motiu del cinquantenari, Montilivi va veure desfilar els millors equips de l'estat. El seguidor del Girona es va abocar amb l'equip omplint gairebé el camp en aquests tres partits estel·lars, i el club va aconseguir cobrir un pressupost paral·lel d'11 milions de pessetes (també va organitzar concerts, un d'ells amb Miguel Bosé).

Segurament, i coincidint amb els 50 anys del club, aquesta és l'última època en què es recorden grans entrades a Montilivi. L'equip, que jugava a tercera divisió, atresorava prou qualitat per despertar l'interès dels aficionats. L'onze tipus dels gironins el formaven Martínez Puig, Bou, Julià II, Sala II, Fàbregas, Garcia Castany, Morata, Arredondo, Julià I, Masferrer i Chaves.

Estem a la temporada 1981-82. Els problemes econòmics són greus –el deute global supera els 15 milions de pessetes- i, esportivament, a l'equip li espera una temporada plena d'entrebancs que acaba amb el descens a regional preferent. Des de la temporada 1933-34 el Girona no jugava a regional. Els traspassos de Julià II i Requena al Saragossa (3.850.000 pessetes) eviten que els números vermells es disparin, però el deute ja s'acosta als 19 milions de pessetes. Per fortuna, l'equip queda campió (amb Alfons Muñoz d'entrenador) i el mal tràngol de jugar a regional preferent només dura un any. Al Girona li esperen ara cinc temporades seguides a tercera divisió abans de celebrar un altre ascens, la temporada 1988- 89, a segona divisió B (l'any de Delfí Geli i amb Xavi Agustí d'entrenador). Si esportivament l'equip va creixent, econòmicament el club ha de fer equilibris i sembla instal·lat en una crisi permanent. La municipalització de Montilivi, el 1984, va ser un pedaç. Només va arreglar temporalment el problema. Dos anys més tard, el club tornava a acumular deutes considerables, però l'equip, de la mà de Xavi Agustí, en semblava aliè i funcionava, especialment en la temporada 1991/92 quan el tercer lloc a la lliga de segona B li va obrir de nou, per primera vegada en molt de temps, les portes de la segona A.

L'equip va començar malament la fase d'ascens –derrotes contra el Vila-real (1-2) i el Linense (2-0)- però es va refer amb tres victòries seguides –Linense (4-1), Vila-real (2-4) i Salamanca (1-0)- i va arribar a l'últim partit a l'Helmántico depenent d'ell mateix per pujar. Però no va poder ser: el Salamanca va guanyar per 1-0 i qui va pujar va ser el Vila-real. L'equip tipus estava format per Soldevila, Planagumà, Sagué, Roteta, Boada, Mercader, Darnés, Raúl, Juli, Corominas i Oliveras. Quan els jugadors van acabar la promoció, se'ls devien cinc mesos més primes, i el deute global del club superava ja els 30milions de pessetes.

Les temporades posteriors a la 1991/92 van ser difícils. En la 1992-93 i en la 1993-94, l'equip va evitar pels pèls el descens, tant esportiu (15è classificat les dues temporades) com burocràtic (els deutes als jugadors es van convertir en una amenaça real), però en la 1994-95, el Girona va defallir i a quatre jornades del final ja estava descendit matemàticament. Dues temporades després, l'equip va tocar fons amb el segon descens de tercera divisió de la seva història: aquesta vegada no va ser a preferent, perquè feia uns anys que s'havia creat la 1a catalana. Amb tres entrenadors diferents (Masferrer, Garcia Castany i Joan Riera) l'equip només va guanyar 6 dels 40 partits.

L'arribada de Pere Saguer a la presidència (1996-97) va frenar la tendència negativista del Girona, però hi havia un llarg camí a recórrer per treure el club de l'espiral negativa i recuperar, de mica en mica, la imatge i la credibilitat. Saguer , que ja havia estat president la temporada 1967-68, va evitar que el dèficit creixés. Les posteriors directives van tenir un paper complicat i van estar en tot moment pendents de trobar un equilibri econòmic i esportiu que feia molts anys que el Girona no aconseguia. La regeneració econòmica va convertir-se en una prioritat, però també ho era abandonar el pou de la 1a catalana. En la temporada 1999/2000 es va recuperar la tercera divisió, i, amb l'arribada del nou mil·lenni, el club va assolir el sanejament pràcticament total i va començar a mirar nous objectius, molt més ambiciosos.

El primer gran premi va arribar aviat, en la temporada 2002/03, en què el club va recuperar un lloc a la segona divisió B després d'haver fet una lligueta d'ascens excel·lent (cinc victòries i només una derrota). Va ser el segon ascens en cinc temporades i el retorn a una categoria que s'havia perdut la campanya 1994/95. La temporada 2003-2004 el club va mantenir la categoria però a la 2004-2005 va tornar a la tercera divisió, després de finalitzar la temporada en 17a. posició.

De Tercera a la divisió de plata

La següent campanya, amb Josep Gusó com a president, va suposar però l'inici de la trajectòria d'èxits que ha portat el club a la divisió de plata del futbol espanyol. Campions de tercera divisó la temporada 2005-2006, aconseguint l'ascens a Segona B la campanya següent. Un any més tard, a la temporada 2007-2008 va arribar l'ascens a la Segona Divisió A. Per aconseguir-ho es van superar dues eliminatòries contra el Barakaldo, primer, i el Ceuta, després, amb un estadi de Montilivi ple a vessar.

La dècada prodigiosaTemporada 2008/09: Després d'una meritòria primera volta en què semblava que s'aconseguiria la salvació amb tranquil·litat, el Girona FC va tenir una inèrcia perillosa en la segona volta, i a falta de 5 jornades per a la conclusió de la Lliga, amb l'equip a 5 punts del descens, l'entrenador Raúl Agné va ser destituït. Javi Salamero va prendre el relleu. El club va aconseguir la permanència a falta de tres partits per al final.Temporada 2009/10: Narcís Julià va substituir Cristóbal Parralo com a nou tècnic després d'un inici erràtic. El Girona va patir molt i va estar a punt de perdre la categoria. Un penal transformat per Kiko Ratón en el minut 94 de l'última jornada davant el Múrcia va fer que els gironins salvessin la categoria.Temporada 2010/11: El Girona FC va acabar en 11a posició de la classificació, amb 57 punts, arribant a estar 10 jornades sense conèixer la derrota.Temporada 2011/12: El club va ingressar 700.000 euros per la venda de Ranko Despotovic al Urawa Red Diamonds japonès. Després d'un inici de lliga complicat, l'amenaça del descens va tornar sobre Montilivi. Javier Salamero va rellevar Josu Uribe i l'equip va tornar a aconseguir la permanència a falta de dues jornades per al final.Temporada 2012/13: Amb l'objectiu d'aconseguir la permanència, Rubi, fins aleshores segon entrenador, es va fer càrrec de l'equip. El Girona va iniciar una magnífica arrencada i es va posar ja en la segona jornada en llocs de playoff. Va acabar la primera volta en segona posició, amb 38 punts. A la segona volta va mantenir la disputa amb AD Alcorcón, Vila-real CF, UD Las Palmas i UD Almeria per la segona plaça. En el playoff d'ascens va eliminar l'Alcorcón però en la definitiva eliminatòria va caure davant l'Almeria que acabaria pujant a Primera.Temporada 2013/14: El Girona, que acabava de presentar concursos de creditors, confia l'àrea esportiva a Ricardo Rodríguez, que estaria a la banqueta fins al 18 de desembre de 2013. El seu lloc el va ocupar Javi López. Amb ell la situació de l'equip no va millorar pel que la directiva, ja amb Francesc Rebled de president, en substitució de Joaquim Boadas, va optar per un altre canvi d'entrenador amb l'arribada de Pablo Machín. El tècnic sorià sí va ser el revulsiu esperat i va aconseguir portar el Girona a la permanència en l'última jornada, després de 23 setmanes consecutives en llocs de descens.Temporada 2014-2015. La millor temporada de la història recent del Girona FC. L’equip dirigit per Pablo Machín va fer un any extraordinari, de rècord: va finalitzar amb una  xifra de punts estratosfèrica, 82, i va ser el visitant  amb els millors números de la Lliga Adelante. Malgrat això es va haver de jugar l’ascens directe a Primera Divisió en l’últim partit, disputat a Montilivi, contra el Lugo. Però l’empat a un davant els gallecs va tancar les portes d’aquest ascens directe. Finalment, en el playoff, i contra el Zaragoza  a La Romareda, es va aconseguir un excel·lent 0 a 3. A la tornada a Montilivi, els aragonesos van remuntar el marcador a un Girona encara molt afectat anímicament pel resultat de l'última jornada.La temporada 2015-2016 el Girona va jugar de nou la promoció d'ascens a la Primera Divisió. En la primera eliminatòria i amb el factor camp a favor es va enfrontar a doble partit contra el cinquè classificat, el Còrdoba CF. Les coses no van començar bé per als de Pablo Machín que en l'anada a l’Arcàngel van encaixar dos gols en 12 minuts. Un gol abans del descans va deixar oberta l'eliminatòria (2-1). Tarda de nervis en la tornada a Montilivi, ja que els andalusos van començar marcant. Dos gols del Girona van fer que el partit acabés en empat i s'hagués de jugar una pròrroga, en què els gironins van sortir beneficiats per marcar el tercer gol que els va donar el pas a la final (3-1). La final es va disputar el 12 de juny de 2016. En l'anada al Sadar la victòria va ser per al conjunt local per 2 a 1. La tornada, tres dies més tard a Montilivi, també va ser favorable a l'Osasuna (0-1) que frenava de nou el somni de l'ascens.Ascens històric

El 4 de juny de 2017 passarà a la història del Girona com el dia que, a punt de complir 87 anys, el club aconseguia l'ascens a la Primera divisió. Després de tres intents frustrats en els últims anys, Girona comptava amb un equip en l'elit del futbol espanyol. Un fet històric. Els homes de Pablo Machín, que gaudien d'un avantatge de cinc punts respecte al Getafe, tercer classificat, en tenien prou amb un empat en el partit decisiu davant el Reial Saragossa per assegurar la segona posició del campionat, que donava accés directe a la Lliga Santander. I així va ser. Un empat (0-0) que valia un ascens històric.

City Football Group i Girona Football Group

El 23 d'agost del 2017, el club va ser adquirit a parts iguals pel City Football Group i el Girona Football Group, de Pere Guardiola. El City Football Group és propietari del Manchester City FC, el New York City FC, Melbourne City, Montevideo City Torque, Yokohama Marinos, Sichuan Jiuniu FC, Mumbai City FC, Lommel SK i l'Estac Troyes AC. 

Una de les primeres mesures per afrontar l'estrena a la màxima categoria va ser l'ampliació provisional de l'estadi amb dues graderies suplementàries, una a Gol Nord i una altra a Preferent, a més de renovar la il·luminació de l'estadi. El primer equip va passar a entrenar-se al PGA de Caldes de Malavella després de la construcció de dos camps entrenament amb les mesures exactes de Montilivi; una de gespa natural i l'altra de gespa híbrida.

El Girona FC va acabar la seva primera temporada a LaLiga Santander en décima posició, amb 51 punts, superant en la classificació equips com el RCD Espanyol, l'Athletic Club o la Real Sociedad. En l'últim partit de la primera volta va aconseguir la primera goleada a Primera, 6-0 contra la UD Las Palmas i el primer Hat-Trick en la máxima categoria, signat per Michael Olunga el 13 de gener de 2018.En la temporada 2018-19 el Girona va accedir per primera vegada a quarts de final de la Copa del Rei després dels empats contra l'Atlètic de Madrid 1-1 a casa i 3-3 com a visitant. En quarts de final va ser eliminat pel Real Madrid 7-3 en el global de l'eliminatòria. El març va guanyar la seva primera Supercopa de Catalunya en imposar-se al FC Barcelona per 0-1 amb un gol de Cristhian Stuani. L'equip perdria la categoria enquedar 18ºè, amb 37 punts al final de la temporada regular, tornant a Segona divisió.

Marcelo Claure

L'agost del 2020, l'empresari bolivià-americà Marcelo Claure va comprar un paquet accionarial del Girona Football Group de Pere Guardiola. Amb aquesta transacció, el City Football Group esdevenia l'accionista principal del Club amb el 47% de les accions, Claure en tenia el 35% i Girona Football Group el 16%. Claure és també propietari del Club Bolívar, el més important del país.

Retorn a Segona

En la primera temporada de tornada a segona, va acabar en cinquena posició, classificant-se per als play-off d'ascens. L'equip, entrenat per Francisco, va aconseguir derrotar l'Almería CF amb 1-0 a Montilivi i 1-2 en camp rival. No obstant això, va ser eliminat per l'Elche CF amb 0-0 en l'anada i perdent en el minut 96 0-1 a casa.En la temporada 2020/21, l'equip va tornar als play-off d'ascens a primera divisió després d'acabar la temporada regular en cinquena posició. En les semifinals va ser emparellat novament amb l'Almeria CF a qui va guanyar 0-2 a domicili i empatant 0-0 a casa. La quarta final en un playoff la va jugar contra el Rayo Vallecano, guanyant a Vallecas,1-2, i perdent en casa 0-2, el que va deixar l'equip una temporada més a la divisió de plata.

Segon ascens a Primera

El 19 de junny de 2022, el Girona ha tornat a la primera divisió (havia quedar sisè en la Liga Smartbank) després d'eliminar per 0-0 (anada) i 1-3 (tornada) al CD Tenerife en la final del play-off d'ascenso, i 0-1 (anada) i 0-2 (tornada) al SD Eibar en la semifinal de la promoció d'ascens.